Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
Autor: Jorge Úbeda Gómez Professor associat de Filosofia i Educació, Universidad Complutense de Madrid
La comparació professional entre la medicina i la docència és freqüent, perquè ambdues són professions que comparteixen alguns trets en comú. El més destacat de tots ells és que no són ni disciplines teòriques ni ciències aplicades. Són pràctiques, clíniques en medicina i educatives en la docència, que tenen com a fi respondre davant una necessitat humana que es presenta, sempre, de manera individual i en una situació concreta: la salut i l’educació.
Totes dues necessitats constitueixen els béns més preuats a protegir i promoure en una societat que es diu del benestar, al mateix temps que justa. Podem entendre, llavors, el paper decisiu que ambdues professions tenen per al sosteniment i desenvolupament de la nostra societat.
Ja fa més de quatre dècades que la medicina va assumir un enfocament de la seva activitat basat en les evidències disponibles que ha propiciat un creixement exponencial del coneixement mèdic disponible. Al mateix temps, ha permès el desenvolupament de pràctiques clíniques provades i contrastades amb mostres significatives de pacients i recolzades sobre recerques realitzades pels propis metges.
La professió docent, no obstant això, encara no ha assumit aquest enfocament que converteixi la professió en creadora de coneixement educatiu. Això s’articula establint un cos de pràctiques educatives experimentalment provades, a mostres adequades d’estudiants i centres educatius i contrastades amb la recerca científica disponible.
Observació i reflexió dels docents
La pràctica educativa basada en l’evidència constitueix una dinàmica complexa i cooperativa entre dues fonts de coneixement. D’una banda, l’observació directa i la reflexió que els docents realitzen sobre la seva pràctica. Per un altre, les evidències disponibles que provenen des d’aquells camps de la recerca científica dedicats a la descripció i explicació del fenomen educatiu que poden anar des de la psicologia cognitiva fins a la sociologia escolar.
Gràcies a la recerca científica els docents poden augmentar la seva capacitat reflexiva i trobar criteris que els permetin decidir millor respecte de les metodologies, la relació amb els seus estudiants o la gestió del centre escolar. Al mateix temps, la recerca científica recull l’observació i reflexió dels docents sobre la seva pràctica com una de les fonts privilegiades per a delimitar les preguntes científiques adequades i per a obtenir les dades que justifiquin les seves futures conclusions.
L’explosió de la innovació educativaa
Que aquesta descripció es refereixi a la realitat de la pràctica docent és encara un desideràtum llunyà. En l’última dècada hem assistit a una eclosió de la innovació educativa, entesa gairebé sempre des dels models d’innovació disruptiva que provenen de les empreses tecnològiques, que han fet proliferar metodologies variades, com ara la Flipped Classroom o l’Aprenentatge basat en projectes, que s’autodenominen actives i que tenen més antiguitat de la que se sospita.
Metodologies eficaces?
Tals metodologies s’han posat en marxa en molts centres sense un pla adequat de seguiment i avaluació posterior. Per a reforçar aquest impuls innovador s’ha buscat suport en teories de la intel·ligència, com la famosa teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner o fins i tot en la neurociència, disseminant neuromites sobre el cervell i l’aprenentatge.
En els darrers anys l’educació ha viscut sotmesa al vaivé de modes educatives que no venien acompanyades de proves sobre la seva eficàcia ni de recerques científiques que sustentessin, amb proves, les teories que ràpidament es volien convertir en propostes educatives.
Molts professors han assistit atònits a aquesta celebració de la innovació a la qual ha faltat un convidat: el coneixement educatiu que prové de la recerca científica i de la pràctica docent reflexionada. No obstant això, s’està desenvolupant una consciència creixent des de l’àmbit professional i científic respecte a la necessitat de fer passos més decidits cap a una pràctica educativa informada per l’evidència disponible.
Evidència en les decisions polítiques
I no només les evidències han d’arribar a les aules, també han de fer-se present en els centres de decisió política, colonitzats al nostre país des de fa ja massa temps per interessos, no ja ideològics, si no directament electorals.
No obstant això, les evidències i proves no resolen totes les qüestions que té plantejada l’educació, com tampoc ho fan en l’àmbit mèdic. Sense coneixement científicament contrastat no és possible exercir-se adequadament com a docent i, així, posem en risc el present i el futur de l’aprenentatge dels nostres estudiants, però només amb aquest coneixement no donem resposta adequada a les preguntes, també decisives per a la pràctica educativa, sobre els fins de l’educació, els valors i els continguts que han de ser ensenyats i apresos.
Daniel Willingham, un dels impulsors d’una educació basada en l’evidència, ho deixa ben clar en moltes de les seves publicacions. La professió docent necessita les evidències per a fer millor el seu treball i per a no deixar-se seduir per modes educatives de dubtosa eficàcia i qüestionable cost econòmic i personal.
L’actual situació escolar provocada per la COVID 19 posa encara més palesa aquesta necessitat de disposar del millor coneixement possible i que els professors comparteixin, també, el fruit de la seva observació i reflexió sobre la pràctica.
