De veritat, pensem que als nostres fills els assetgen ben poc

L’assetjament en línia i l’assetjament cara a cara sovint estan interconnectats. En molts casos el ciberassetjament és una continuació de l’assetjament que s’ha iniciat en persona, sovint a l’escola. La facilitat amb la qual s’amplifica l’audiència en el cas del ciberassetjament, a través de les xarxes socials, contribueix al fet que la indefensió de la víctima i el seu perjudici siguin majors que en el d’assetjament tradicional (Garmendia et. al, 2019).

Font: UPV/EHU

Malgrat el mal que causen els ciberassetjadors, en un estudi de Udris (2015), el 45% d’ells van respondre que ho van fer «només per a divertir-se», corroborant estudis realitzats prèviament als Estats Units i el Canadà. Això indica que alguns menors no veuen les seves accions com una cosa més enllà d’un joc, encara que en alguns casos les conseqüències siguin molt greus. No obstant això, en aquest mateix estudi Udris indicava que el 38,6% dels assetjadors van respondre que ho van fer “perquè odiaven a les seves víctimes”.

Percepció dels progenitors

La percepció dels pares i mares sobre els riscos i del mal en línia als quals s’exposen els seus fills i filles subestima la realitat dels menors. Un de cada tres (33%) noies i nois d’entre 9 i 17 anys afirmava haver estat víctima d’episodis d’assetjament offline o en línia al llarg dels anteriors dotze mesos, i d’ells la meitat deia haver-ho sofert a través de mòbils i Internet amb diferents freqüències (‘EU Kids En línia’, 2019).

La percepció que tenen els pares i les mares sobre el ciberassetjament al qual s’exposen els seus fills i filles és força menor. En el cas de les víctimes, no arriba al 9% i en el dels assetjadors aconsegueix el 3%. A més edat en els menors, els seus pares i mares pensen amb major freqüència que han experimentat riscos en línia. En tot cas, les famílies atribueixen als riscos una freqüència molt moderada i probablement poc realista.

Les famílies atribueixen als riscos una freqüència molt moderada i probablement poc realista

Crida l’atenció l’extremada distància que existeix en funció de l’edat dels menors: només el 5% dels pares i mares de fills de 9-12 anys afirma conèixer el mal sofert pels seus fills. No obstant això, en la franja de 13-17 el percentatge s’eleva fins al 51%. La comparació entre la percepció dels pares i de les mares amb la resposta que oferien nois i noies en una enquesta anterior és esclaridora: segons l’informe citat de Garmendia et al (2019) el 76,5% dels nens i les nenes de 9-12 anys i el 75% dels de 13-17 anys deien haver viscut situacions incòmodes o que els havien molestat molt o bastant. La immensa majoria de pares i mares considera que les experiències desagradables viscudes pels seus fills i filles són poc freqüents, que es produeixen només “algunes vegades”.

El 83% dels progenitors enquestats considera que està força o totalment preparat per a ajudar als seus fills en situacions de mal

El 83% dels progenitors enquestats considera que està força o totalment preparat per a ajudar als seus fills en situacions de mal, i només el 17% pensa que no té massa capacitat per a fer-ho. Al seu torn, el 44% dels progenitors té la percepció que els seus fills i filles tenen la capacitat d’enfrontar-se “bastant o totalment” a situacions de mal. El 31% considera que els seus fills i filles no tenen “molta capacitat” i el 25% restant pensa que els seus fills no són capaços d’enfrontar-se “per a res” a situacions de risc en línia.

Dues últimes idees

La majoria de les víctimes de l’assetjament i del ciberassetjament no avisen ni alerten als adults, siguin progenitors o professors. En l’enquesta de la UPV/EHU, ‘EU Kids En línia Spain’ de 2018, el 70% dels menors espanyols responia que en cas d’experiències negatives parlava amb un amic, el 46% amb el seu pare o la seva mare, i tan sols un 11% amb el seu professor o professora (Garmendia et al., 2019).

La majoria de les víctimes de l’assetjament i del ciberassetjament no avisen ni alerten als adults, siguin progenitors o professors

En les llars en moltes ocasions preval el silenci dels menors, no expliquen l’assetjament, perquè pensen que els seus progenitors els privaran de l’accés a internet o perquè, si ho denuncien, els assetjadors s’implicaran amb més ferotgia o, simplement, perquè creuen que no servirà de res. En un estudi de Cross i altres en 2009 van afirmar que, en el cas del 46% dels estudiants assetjats cibernèticament que li ho van dir a un adult, la seva situació va empitjorar o no va millorar després de dir-ho.