Conversa amb la professora Olga García, una de les autores del llibre ‘La escuela vaciada. La enseñanza en la época pospandémica’
«No hi ha futur per a l’escola pública amb aquests paràmetres neoliberals»
Font: Miguel Muñoz / Cuarto Poder
La escuela vaciada. La enseñanza en la época pospandémica. Sota aquest títol, l’editorial Altamarea ha recopilat en forma de llibre un seguit d’articles que reflexionen sobre el camí que segueix l’educació a l’actualitat i en el futur. Escriuen els professors italians Federico Bertoni i Jacopo Rosatelli. També el catedràtic Jordi Llovet. I en un article conjunt dels professors Carlos Fernández Liria, col·laborador d’aquest mitjà, Enrique Galindo i Olga García. Amb aquesta última, professora de Filosofia a l’IES Julio Verne de Bargas, Toledo i integrant de la Marea Verde de Castilla- La Mancha, parlen a Cuarto Poder.
En el llibre escriviu l’article Pandèmia, ensenyament i neoliberalisme: l’escola pública sense futur . És demolidor el títol. No hi ha futur per a l’escola pública?
No hi ha futur amb els paràmetres que portem seguint des de fa molt de temps, que són paràmetres neoliberals. Debilitament de l’ensenyament públic, manca de finançament, retallades de les quals no ens hem recuperat, falta d’infraestructures, manca de professorat, etc. Sota els plantejaments neoliberals que tot el que és públic ha d’esdevenir un negoci, així poc futur li queda a l’escola pública i als seus alumnes i professors.
Hi haurà qui pensi que sou uns exagerats
Ens va passar també amb un altre llibre, a en Carlos, l’Enrique i a mi, amb Escuela o barbarie (Akal, 2017). No ens hem mogut d’aquestes tesis. Hi ha diversos fronts oberts. D’una banda, el front dels que són neoliberals i per tant diuen que cal donar llibertat de centre, d’ensenyament. I hi ha el front de l’esquerra progressista que no s’assabenta de res, per dir-ho d’alguna manera. Creu que buidar de pressupost i coneixement l’escola pública pot portar a algun lloc, que això és tot igualtat d’oportunitats de qualsevol manera. Això no s’aconsegueix de qualsevol manera. La pandèmia ha vingut a demostrar precisament que no ens equivocàvem en res.
La primera tesi que plantegeu és que la pandèmia els ha brindat l’oportunitat que fa dècades esperen per desfer-se de les resistències que quedaven. La pandèmia està servint d’excusa per consolidar aquest model neoliberal de l’educació?
La pandèmia és un cas de funcionament segons la «doctrina del xoc» de Naomi Klein. El neoliberalisme té plans, no és una conspiració nova
La pandèmia és un cas de funcionament segons la «doctrina del xoc» de Naomi Klein. El neoliberalisme té plans, no és una conspiració nova. Té els seus plans per la cosa pública i porta molt de temps amb ells, gairebé des de l’era Thatcher o Reagan i els Governs de la tercera via tipus Tony Blair que s’han implantat arreu. Són plans programats que s’han anat consolidant amb el temps, amb tota la documentació europea, etc. D’alguna manera poden ser plans que per alguns poden semblar subtils i que nosaltres estem traient de polleguera. Però el que no està tret de polleguera precisament és operar utilitzant això que es diu de les crisis com a oportunitat. És el que diu Naomi Klein o el mateix document Europa 2020, que ve a desenvolupar els paràmetres per posar l’educació a el servei de l’economia. És simplement que cal veure-li el costat positiu a tot i que d’una crisi en sortirà una oportunitat. No, no, l’oportunitat ho és per a aquells que una vegada per totes puguin desmantellar això intervenint-ho per als seus propis interessos.
Parleu en el text d’un concepte que és el «deliri de l’esquerra». Explica’m en què consisteix
El deliri de l’esquerra consisteix en què precisament una de les institucions que hauria de ser més republicana que cap, en el sentit d’estar al servei del poble, perquè a més la paga el poble amb els seus impostos i es pot ensenyar amb els valors de llibertat, igualtat i fraternitat -com vulguem dir-ho- és l’escola. És un lloc en el qual precisament per fer d’alguna manera el seguiment a certs discursos de bon rotllo, a pedagogies que vénen des del 68 i determinat tipus de sociologies han seguit el rotllo en el sentit que no és tan important el coneixement com poden ser les emocions, el tractament de l’alumne com a adolescent, etc. D’alguna manera l’esquerra ha buidat la institució que ve a salvar la classe obrera de les seves penalitats, la institució que li dóna la possibilitat de, mitjançant el coneixement, poder progressar. L’ha anat buidant de coneixement. Quan hauria de ser tot el contrari. Això no és protegir l’alumne, és donar-li copets a un adolescent avui perquè en demà no tingui recursos, que és el coneixement, la formació.
En aquest sentit citeu un altre concepte, la «bretxa del coneixement»
El pòsit cultural és zero. I, per descomptat, això només s’agreuja si no tenen accés tecnològic al coneixement
És clar. A l’article hem insistit molt en això. Durant la pandèmia s’ha parlat molt de la bretxa tecnològica. Bretxa tecnològica només es dóna perquè hi ha una bretxa del coneixement. Si no, cadascú es busca les estratègies. Més enllà que tinguin la plataforma o els mitjans. Però amb el que ens hem trobat els professors de tots els nivells a l’intentar no fer classes en línia sinó esmenar aquesta formació en temps rècord, és que amb els alumnes no tenien ni les armes cognitives per respondre i que els expliquessis alguna cosa. Perquè el pòsit cultural és zero. I, per descomptat, això només s’agreuja si no tenen accés tecnològic al coneixement. El coneixement som els professors, entre d’altres. És el que s’ha demostrat, que és l’escola presencial la qual omple aquesta bretxa. Els xavals saben utilitzar Instagram o WhatsApp. Però no saben fer servir un arxiu i molt menys què fer per explicar-te alguna cosa que t’hagin d’explicar i que es diu contingut.
Dieu que s’està demostrant que els estudiants que lluitaven contra el Pla Bolonya tenien raó
Tot el moviment contra el Pla Bolonya, igual que l’anterior, el que feia era a alertar sobre el que ja estava passant i que ara s’està consolidant. Només cal sentir les declaracions del ministre d’Universitats, Manuel Castells, durant la pandèmia i el que segueix fent. A la universitat s’ha vist massa clar, la mercantilització i colonització d’espais públics per interessos empresarials. S’ha vist perquè com és el salt cap a la feina, és el primer que han colonitzat. Això és definitiu. Carlos Fernández Liria sempre parla que s’està tornant a l’Edat Mitjana a la universitat. És clar, en els moments en què només financies projectes d’investigació que una empresa considera que són productius, imagina on van les Humanitats.
Més enllà de l’article del llibre, com creus que serà l’ensenyament a l’època postpandèmica?
Puc dir-te el que està sent, que és un autèntic caos. Sobretot si parlem de l’escola pública. A la privada no em fico i amb la privada concertada, a la qual estan desviant els diners dels espanyols, tampoc. A la pública, ara mateix, jo et parlo des de Castella la Manxa però sé que és així en tots els territoris, fa manca de professorat, d’infraestructures. Ens trobem que no podem fer front al que se’ns ha caigut a sobre perquè mai ens recuperem de la manca d’inversió de fa deu anys. Passa com a la sanitat. Tenim una mena de plans de semipresencialitat sense les plataformes o recursos necessaris. Sense regulació, sense una legislació que reguli els drets col·lectius dels treballadors, perquè què és això de treballar en semipresencialitat.Tenim alumnes i pares que poden o no poden venir si es detecten casos. Perquè en aquest país sembla ser que l’educació és el lloc de la conciliació laboral, la qual cosa evidentment no pot ser. No som aparcadors i no obstant això ara mateix som els únics que poden permetre a pares i mares anar a la feina i deixar els seus fills. Això cal tocar-lo, el Ministeri de Treball estarà molt a sobre d’això, imagino.
El que ve, a l’etapa postpandèmica és la realització dels anys del capital, del neoliberalisme
El que ve, a l’etapa postpandèmica és la realització dels anys del capital, del neoliberalisme. És la colonització per la formació en línia, el campi qui pugui i qui pugui arribarà. Es pagarà l’aprenentatge al llarg de tota la vida a força de màsters. I qui no pugui, no arribarà. I aquest cop, definitivament, perquè no podrem ajudar-los des de la presencialitat els professors.
Som a temps que això no passi?
Jo sóc una persona positiva, t’ho puc assegurar. Però a força de realisme. Necessitaríem d’entrada saber a qui se li demana ajuda i a qui se li demanen responsabilitats. Crec que per salvar l’escola pública cal demanar responsabilitats a tota la societat en el seu conjunt. A mi m’agradaria demanar als moviments d’esquerres, amb els que puc ser més afí. Però crec que és una responsabilitat ciutadana de qualsevol ideologia crear ciutadans crítics, responsables i ben formats. O ho pagarem en un futur. S’equivoquen si creuen que ciutadans mal formats poden tirar endavant l’economia. Som a temps? Sí, si s’atenen les reivindicacions de les marees verdes. Sí, si fan cas a les reivindicacions dels professors i no tant als consells de savis que no sabem molt bé d’on se’ls treu la ministra Celaá. Bé, sí que ho sabem, però per descomptat no som els professors a qui pregunta. Sí, si no es segueixen els consells de la CEOE, que és un organisme econòmic o de l’OCDE. En tots aquests casos podrem salvar lo públic a tots els nivells.
