Crue I+D+i ha celebrat la seva reunió plenària de tardor en la qual s’han repassat els temes més urgents que afecten les missions de Recerca i Transferència de les universitats espanyoles.
El ple ha estat dirigit pel president de Crue I+D+i i rector de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Rafael Garesse, i ha comptat amb la participació dels secretaris generals de Recerca i d’Universitats, Rafael Rodrigo i José Manuel Pingarrón.
Durant la seva intervenció, el president de la sectorial d’I+D+i de Crue Universitats Espanyoles ha subratllat la urgent necessitat d’enfortir la recerca en les universitats, aprofitant en tota la seva dimensió l’enorme potencial humà de la xarxa d’investigadors i investigadores de la Universitat i, també, de dotar a les universitats d’un finançament suficient, estable i pluriennal.
Les jornades de la sectorial de Recerca han estat dirigides pel president de Crue I+D+i i rector de la UAM, Rafael Garesse / CRUE
El també rector de la UAM ha destacat en les seves paraules inicials la «situació excepcional» que estem vivint amb la pandèmia de la Covid-19, però també les «oportunitats de transformació estructural» que ens brinda l’actual escenari del Pla de Recuperació de la UE i els 140.000 milions d’euros assignats a Espanya.
El rector de la UAM ha destacat les «oportunitats de transformació estructural» que ens brinda l’actual escenari del Pla de Recuperació de la UE i els 140.000 milions d’euros assignats a Espanya
En aquest sentit, Rafael Garesse ha insistit en el «paper transcendental» que les universitats han de tenir en el procés de reconstrucció del país i ha recordat la celebració, dijous passat 22 d’octubre, de l’esdeveniment Universitat 2030, en el qual es van fer públiques les propostes de Crue per a convertir a la Universitat en el principal motor del canvi cap a una Economia del Coneixement.
Garesse, que va agrair a la comunitat universitària el gran esforç realitzat en aquests mesos, va acabar el seu discurs d’inauguració de la jornada desitjant que el «moment històric» que s’està vivint permeti a la Universitat fer un salt rellevant en la recerca d’excel·lència.
En la seva ponència «Principals iniciatives del Ministeri de Ciència», Rafael Rodrigo ha explicat l’Estratègia, Pla de Xoc i Pla de Recuperació, així com les iniciatives que dins d’aquests s’estan dissenyant o posant ja en pràctica.
Entre les mesures a destacar, Rodrigo va assenyalar l’objectiu de duplicar els recursos per a la I+D+i d’aquí a 2027
Entre les mesures a destacar, Rodrigo va assenyalar l’objectiu de duplicar els recursos per a la I+D+i d’aquí a 2027; el disseny d’una carrera estable i predictible per als investigadors, establint un Tenure Track a l’estil anglosaxó que permeti un contracte amb avaluació als 4 anys per a passar a indefinit; la mobilització de fons per a la recerca biomèdica, la medicina personalitzada i les estructures d’alta seguretat biològica; l’impuls a la «indústria de la Ciència» i la millora de la coordinació entre tots els actors de l’Administració General de l’Estat i de les Comunitats Autònomes.
José Manuel Pingarrón ha realitzat una intervenció similar en la qual ha posat sobre la taula el projecte pressupostari presentat pel departament dirigit per Manuel Castells. En l’àmbit del finançament, Pingarrón ha destacat l’augment de la inversió en ensenyaments universitaris en un 4% respecte a 2020, l’establiment d’una partida de 3,54 milions per a les aliances del programa Universitats Europees de la Comissió Europea i l’augment d’un 10% de les partides destinades a Recerca i desenvolupament.
Respecte del sistema de beques i ajudes als estudis, Pingarrón ha recordat les actuacions realitzades i va anunciar la intenció d’augmentar en un 35% el pressupost per a 2021
Un altre dels punts en els quals el secretari general d’Universitats ha posat l’accent ha estat en l’augment de la taxa de reposició del PDI fins a un 110%, amb la possibilitat que les universitats públiques, dins de la mateixa comunitat autònoma, puguin cedir a una altra universitat excedent de la seva taxa de reposició.
Respecte del sistema de beques i ajudes als estudis, Pingarrón ha recordat les actuacions realitzades i va anunciar la intenció d’augmentar en un 35% el pressupost per a 2021.
Al final de la jornada, s’ha celebrat el ple de Crue I+D+i, en el qual s’han abordat les actuacions de Crue I+D+i en l’àmbit de la pandèmia, com la recollida d’informació i posada a la disposició de les autoritats sanitàries de material i personal, la participació en el Fondo Supera Covid-19, el posicionament davant el nou Espai Europeu de Recerca, la col·laboració amb la Xarxa d’Escoles Internacionals de Doctorat, la situació del personal investigador en formació, el treball conjunt amb els Ministeris i Agència Estatal de Recerca o l’ús dels fons estructurals (European Regional Funds), entre altres assumptes.
• Felipe de Vicente, vicepresidente de la Fundación Episteme y miembro del Consejo Escolar del Estado por el grupo de personas de reconocido prestigio.
• Xavier Massó, presidente de la Fundació Episteme
Modera: Eva Serra, periodista, asesora de comunicación de la Fundación Episteme
Fórum en formato seminario virtual «webinar» celebrado jueves 29 de octubre de 2020. Acto en catalán.
L'acte ha estat retransmès telemàticament avui / Fundació Episteme
La Fundación Episteme ha presentado en un webinar las principales conclusiones del informe que el Consejo Escolar del Estado acaba de publicar bajo el título «El éxito en la educación primaria y secundaria». comparando diferentes aspectos del sistema educativo en diez países de la órbita de la OCDE. Entre sus principales conclusiones, España encabeza el porcentaje mayor de repetición de curso.
La Fundación Episteme presentó recientemente a través de un seminario telemàtico las principales conclusiones del informe que el Consejo Escolar del Estado acaba de publicar bajo el título «El éxito en la educación primaria y secundaria». Se trata de un estudio comparativo entre 10 países donde se analiza el éxito o el fracaso de la primaria y la secundaria entre el alumnado de Alemania, Canadá, España, Estados Unidos, Francia, Italia, Países Bajos, Portugal, Reino Unido y Suecia.
Un informe elaborado por técnicos y no por los consejeros como sucede con otros informes o dictámenes, ha subrayado Felipe de Vicente
El informe analiza algunas diferencias en los sistemas educativos de los diez países de la OCDE en relación a la promoción de curso y la repetición, a las titulaciones y certificaciones de estudios y al fracaso y abandono escolar prematuro. Los datos empleados proceden de las estadísticas oficiales europeas (EUROSTAT, EURYDICE), así como las fuentes de cada uno de los países analizados y estudios internacionales como PISA y Education at a Glance de la OCDE.
El acto retransmitido telemàticamente desde la Fundación Episteme, titulado «Éxito o fracaso escolar?», ha sido presentado por su vicepresidente, Felipe de Vicente, miembro del Consejo Escolar del Estado y ha contado con la participación y valoraciones de Xavier Massó, presidente de la Fundación Episteme. Felipe de Vicente ha destacado que el informe no ha sido aprobado por unanimidad. “Un informe elaborado por técnicos y no por los consejeros como sucede con otros informes o dictámenes. Las opiniones no reflejan la pluralidad del Consejo, ha subrayado”. De Vicente ha añadido que de hecho ha habido alguna intervención crítica, pidiendo que no se publicara por este motivo.
Felipe de Vicente en un momento del acto telemàtico / Fundació Episteme
Diferencias notables entre los países analizados y España
El informe constata que España es el país con el índice de repetición de curso más elevado: al nivel de 3.º de ESO, 15 años. Un 30,6% del alumnado ha repetido curso alguna vez –datos PISA 2018-. Un porcentaje que, a pesar de haber bajado significativamente en los últimos años -el 2008 era de un 42,3%-, sigue muy lejos del 10% aproximado del resto de países. Unos datos que señalan que los porcentajes de fracaso y de abandono escolar prematuro sitúan en España mucho por encima de la media de los países de la OCDE.
España es el país con el índice de repetición de curso más elevado: al nivel de 3.º de ESO, 15 años. Un 30,6% del alumnado ha repetido curso
A diferencia de España, la mayoría de países ofrecen en la educación secundaria obligatoria (ESO) diferentes itinerarios académicos. Igualmente, allí donde la promoción de curso es casi automática, se da en la postobligatoria una continuidad de oferta a menudo prescriptiva y en relación con el expediente del alumno.
“No deja de sorprender que, a la vista de esta situación, las recomendaciones del informe del Consejo Escolar no incorporen la adopción de medidas que en otros países parecen estar funcionando razonablemente bien, tales como, por ejemplo, la implantación de itinerarios a la ESO o la ampliación de la oferta postobligatoria, y solo apueste por aquellas medidas que, más que combatir y evitar el fracaso escolar, más bien parecen tendentes a esconderlos bajo eufemismos: supresión del título de ESO, itinerario único hasta los 16 años o la promoción automática de curso”, opina Xavier Massó.
A diferencia de España, la mayoría de países ofrecen en la educación secundaria obligatoria (ESO) diferentes itinerarios académicos
El informe concluye, en el caso español, en que «es un resultado decididamente insatisfactorio, porque pone de manifiesto que este conjunto de dificultades, que se inicia con la repetición de curso en la primaria y la secundaria, continúa con la barrera que supone el título de la ESO y culmina con el abandono escolar de la educación y la formación, hasta dar como resultado que cerca del 33% de españoles de entre 25 y 34 años no consigue la formación considerada como objetivo esencial».
El mal educativo español descrito lo sufren todos los jóvenes que repiten, no titulan y, finalmente, abandonan el sistema educativo. Pero lo sufren también a lo largo de su vida, a la cual se enfrentan con una formación menor que sus conciudadanos europeos u otros países desarrollados. Y lo sufre el conjunto de la sociedad, que malgasta talento, capital humano, riqueza y cultura colectiva, sostiene el informe del Consejo.
Un informe, según Xavier Massó que en sus recomendaciones y reflexiones no parece incidir en las raíces del problema ni afrontarlo
“En definitiva, un informe comparativo exhaustivo y solvente que patentiza claramente las carencias de nuestro sistema educativo, pero que en sus recomendaciones y reflexiones no parece incidir en las raíces del problema ni afrontarlo, sino que opta, una vez más, para barrer hacia debajo de la alfombra”, opina Massó.
A càrrec de Felipe de Vicente (Vicepresident de la Fundació Episteme i membre del Consejo Escolar del Estado), i Xavier Massó (President de la Fundació Episteme), aquest webinar obre el cicle de debats que la Fundació acaba de crear sota el títol: Fòrum Episteme, un espai per a reflexionar i debatre sobre la qualitat del sistema educatiu.
«ÈXIT O FRACÀS ESCOLAR?» analitzarà diversos aspectes educatius entre 10 països diferents: Alemanya, Canadà, Espanya, els Estats Units, França, Itàlia, Països Baixos, Portugal, Regne Unit i Suècia. Un estudi sobre la realitat i les circumstàncies que expliquen l’èxit educatiu a bona part d’aquests països, però també els del fracàs en aquells casos on es produeix.
Les persones que desitgin assistir, han de registrar-se prèviament. Accés gratuït.
Tancar la bretxa digital a l'educació ha de ser una prioritat / Pixabay
COVID-19: el Parlament demana mesures per a tancar la bretxa digital en l’educació
L’educació digital ha de ser una realitat per a tots
Els eurodiputats volen acabar amb la bretxa digital a Europa, després de comprovar com la pandèmia ha exacerbat la desigualtat i dificultat l’accés a l’educació. El ple va adoptar una resolució el dijous en aquest sentit, amb 593 vots a favor, 58 en contra i 36 abstencions.
La Cambra subratlla les grans discrepàncies dins de la Unió en l’accés a l’ensenyament durant el confinament. En alguns països fins al 32% dels alumnes no van rebre classe durant diversos mesos, un factor que pot comportar menors ingressos futurs d’aquesta generació, així com menor increment de la productivitat laboral i la competitivitat del conjunt de la Unió.
La crisi de la COVID-19 ha evidenciat les greus desigualtats en l’accés a l’educació
És per això que tancar la bretxa digital ha de ser una prioritat, segons els eurodiputats, que insten la Comissió a invertir en connectivitat i equipament, sobretot en zones remotes i rurals, així com en formació i suport tecnològic per als professors i formadors.
.
Més inversió per a preparar-se davant la segona onada
“Molts països segueixen sense estar preparats per a la segona onada que ja està colpejant Europa. Cal fer més per a garantir l’accés a una educació i formació de qualitat per a tots, i per a això necessitem inversió. Lamentem que el Consell aposti per retallar la dotació per a programes en aquest àmbit i insistim que el pressupost per a Erasmus+ ha de triplicar-se. També animem als Estats membres a dedicar més diners a educació”, va assenyalar Victor Negrescu (S&D, Romania), en nom de la comissió parlamentària de Cultura i Educació, en el debat en el ple abans de la votació.
Una visió audaç per a un Espai Europeu de l’Educació
La Cambra critica la falta de coordinació i l’absència d’intercanvi de bones pràctiques en l’àrea educativa durant la pandèmia i insten la UE a fomentar la coordinació entre els països. Els eurodiputats insten a avançar cap a un veritable Espai Europeu d’Educació, que ha de deixar de ser una visió poc estructurada basada en principis generals i transformar-se en un programa de treball concret amb un objectius mesurables.
La Cambra critica la falta de coordinació i l’absència d’intercanvi de bones pràctiques en l’àrea educativa durant la pandèmia
“Les propostes educatives presentades per la Comissió a finals de setembre són un primer pas, però cal anar més enllà, amb mesures concretes i el finançament adequat”, va concloure la ponent Sabine Verheyen (PPE, Alemanya).
Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), durant la primera onada de la pandèmia, l’accés a l’educació digital va ser d’al voltant del 90%, la qual cosa implica que va continuar quedant ressagat el 10% de l’alumnat.
La guia recomana 5-6 renovacions d'aire per hora per a aules de 100 m², amb 25 estudiants. / Pixabay
Una guia del CSIC mostra com s’han de ventilar les aules per a reduir el risc de contagi per Covid-19
El manual dóna les pautes per a la ventilació i purificació de l’aire segons el volum de la sala, el número i l’edat dels ocupants, l’activitat realitzada i la incidència a la regió.
Font: CSIC
Investigadors del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i tècnics de l’Associació Mesura han elaborat una guia que dóna les pautes sobre com ha de ser la ventilació a les aules per a reduir el risc de contagi per la Covid-19. El document estableix les recomanacions perquè la ventilació i la purificació de l’aire sigui eficaç segons el volum de la sala, el número i l’edat dels ocupants i l’activitat. A més, proporciona les eines per a determinar si les condicions de ventilació aconseguides són adequades.
El manual dóna les pautes per a la ventilació i purificació de l’aire segons el volum de la sala, el número i l’edat dels ocupants, l’activitat realitzada i la incidència a la regió
“La ventilació és la renovació d’aire, és a dir, substitució de l’aire interior potencialment contaminat, amb aire exterior lliure de virus. I la purificació de l’aire consisteix en l’eliminació de les partícules en suspensió, susceptibles de contenir virus”, aclareix la investigadora María Cruz Minguillón, que ha elaborat la guia al costat de l’investigador Xavier Querol, tots dos del IDAEA-CSIC, i amb la col·laboració de José Manuel Felisi i Tomás Garrido, de l’Associació Mesura.
Els investigadors indiquen a la guia que la reducció del risc de contagi s’aconsegueix disminuint l’emissió i l’exposició a les partícules en suspensió, també anomenades aerosols, susceptibles de contenir virus, que es poden acumular. L’exposició a aquest aire pot resultar en infeccions. L’exposició es pot reduir mitjançant l’ús de màscara ben ajustada; la reducció del temps d’exposició; l’augment de la distància interpersonal; i la ventilació o purificació de l’aire per a eliminar o reduir la concentració de virus en l’aire. La guia se centra en aquest últim apartat.
Recomanacions de ventilació
La ventilació necessària per a reduir el risc de contagi depèn del volum de la sala, el número i l’edat dels ocupants, l’activitat realitzada, la incidència de casos a la regió i el risc que es vulgui assumir. Aquesta guia segueix les recomanacions de la guia de la Universitat d’Harvard, que recomana 5-6 renovacions d’aire per hora.
La guia és aplicable a altres espais interiors com a oficines o altres edificis d’ús públic. Aquestes recomanacions no substitueixen a l’ús de màscares, el manteniment de la distància i les mesures d’higiene, que continuen sent de necessària aplicació. Els investigadors adverteixen que “el risc de contagi zero no existeix”, i per tant les mesures que recull la guia “redueixen el risc, però no l’eliminen completament”.
La guia planteja solucions i exemples per a diferents situacions a les escoles, i ofereix les eines per a determinar si la ventilació aconseguida és l’adequada
Així mateix, aquesta guia no substitueix el servei de professionals de ventilació i tractament d’aire, perquè alguns emplaçaments poden requerir càlculs complexos que no necessàriament puguin assumir els usuaris finals.
La guia completa està disponible a la pàgina web del IDAEA-CSIC, del CSIC, del Ministerio de Ciencia e Innovación y de la Asociación de Técnicos Ambientales Mesura. La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana ha participat en la conceptualització i la presa de mesures a l’aula.
El 20 d’octubre s’inicia el període de preinscripció de centres docents / Xarxa Vives
La Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat de la Xarxa Vives es desenvoluparà sota format virtual per al curs 2020-2021, amb la finalitat de garantir la seguretat dels participants alhora que es manté l’esperit i els valors propis de la competició. El període de preinscripcions romandrà obert del 20 d’octubre al 12 de novembre de 2020. En aquesta edició el tema de debat serà «És compatible el creixement global de l’economia amb el respecte al medi ambient?».
.
Entre els mesos de febrer i març de 2021 es desenvoluparan les fases locals classificatòries, que es disputaran virtualment entre els centres docents inscrits a una mateixa universitat de referència. Enguany, cadascuna de les 15 universitats organitzadores de les fases locals acollirà un màxim de 5 equips. En la fase final, que tindrà lloc del 13 al 23 d’abril de 2021, els equips classificats competiran en representació de la universitat de referència on han resultat campions.
La principal novetat de l’edició 2020-2021 és el format en línia que adoptarà la Lliga de Debat. Així, com s’indica en les bases i el reglament de la competició, tots els debats, tant de les fases locals com de la fase final, es desenvoluparan en sales virtuals. Tindran una durada màxima de 16 minuts i es dividiran en exigents torns d’intervenció de 2 minuts.
Cada equip realitzarà 4 debats en un matí en la fase local en la qual participe. Els campions de cada fase local disputaran, a més, altres 4 debats com a mínim durant la fase final de la competició. La composició dels equips en l’edició 2020-2021 de la Lliga de Debat serà d’entre 2 i 8 alumnes (a banda del capità/ana) i necessàriament hauran de designar-se dos oradors per cada debat, que seran els encarregats de fer les intervencions.
La Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat de la Xarxa Vives s’adreça a l’alumnat de 4t d’ESO, batxillerat (i equivalents) i cicles formatius d’entre 15 i 18 anys, de la Franja de Ponent, Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra, Catalunya Nord i Sardenya. L’objectiu de la competició és millorar les habilitats comunicatives dels alumnes participants i fomentar l’adquisició de competències transversals, com la seguretat, el treball en equip, la creativitat, la documentació, l’anàlisi, la construcció d’un discurs i la planificació i presa de decisions. A més, la lliga proveeix al professorat d’una eina d’innovació docent i crea un espai de col·laboració entre els nivells d’educació secundària i superior.
.
Organitzada per la Xarxa Vives d’Universitats, i Escola Valenciana en el cas del País del Valencià, la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat compta també amb el suport de la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern d’Andorra. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Ajuntament de València hi col·laboren, a més de diversos ajuntaments, com el de Castelló de la Plana, Guadassuar, Mataró, Olot, Roses, Salt, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.
La comparació professional entre la medicina i la docència és freqüent, perquè ambdues són professions que comparteixen alguns trets en comú. El més destacat de tots ells és que no són ni disciplines teòriques ni ciències aplicades. Són pràctiques, clíniques en medicina i educatives en la docència, que tenen com a fi respondre davant una necessitat humana que es presenta, sempre, de manera individual i en una situació concreta: la salut i l’educació.
Totes dues necessitats constitueixen els béns més preuats a protegir i promoure en una societat que es diu del benestar, al mateix temps que justa. Podem entendre, llavors, el paper decisiu que ambdues professions tenen per al sosteniment i desenvolupament de la nostra societat.
Ja fa més de quatre dècades que la medicina va assumir un enfocament de la seva activitat basat en les evidències disponibles que ha propiciat un creixement exponencial del coneixement mèdic disponible. Al mateix temps, ha permès el desenvolupament de pràctiques clíniques provades i contrastades amb mostres significatives de pacients i recolzades sobre recerques realitzades pels propis metges.
La professió docent, no obstant això, encara no ha assumit aquest enfocament que converteixi la professió en creadora de coneixement educatiu. Això s’articula establint un cos de pràctiques educatives experimentalment provades, a mostres adequades d’estudiants i centres educatius i contrastades amb la recerca científica disponible.
Observació i reflexió dels docents
La pràctica educativa basada en l’evidència constitueix una dinàmica complexa i cooperativa entre dues fonts de coneixement. D’una banda, l’observació directa i la reflexió que els docents realitzen sobre la seva pràctica. Per un altre, les evidències disponibles que provenen des d’aquells camps de la recerca científica dedicats a la descripció i explicació del fenomen educatiu que poden anar des de la psicologia cognitiva fins a la sociologia escolar.
Gràcies a la recerca científica els docents poden augmentar la seva capacitat reflexiva i trobar criteris que els permetin decidir millor respecte de les metodologies, la relació amb els seus estudiants o la gestió del centre escolar. Al mateix temps, la recerca científica recull l’observació i reflexió dels docents sobre la seva pràctica com una de les fonts privilegiades per a delimitar les preguntes científiques adequades i per a obtenir les dades que justifiquin les seves futures conclusions.
L’explosió de la innovació educativaa
Que aquesta descripció es refereixi a la realitat de la pràctica docent és encara un desideràtum llunyà. En l’última dècada hem assistit a una eclosió de la innovació educativa, entesa gairebé sempre des dels models d’innovació disruptiva que provenen de les empreses tecnològiques, que han fet proliferar metodologies variades, com ara la Flipped Classroom o l’Aprenentatge basat en projectes, que s’autodenominen actives i que tenen més antiguitat de la que se sospita.
Metodologies eficaces?
Tals metodologies s’han posat en marxa en molts centres sense un pla adequat de seguiment i avaluació posterior. Per a reforçar aquest impuls innovador s’ha buscat suport en teories de la intel·ligència, com la famosa teoria de les intel·ligències múltiples de Gardner o fins i tot en la neurociència, disseminant neuromites sobre el cervell i l’aprenentatge.
En els darrers anys l’educació ha viscut sotmesa al vaivé de modes educatives que no venien acompanyades de proves sobre la seva eficàcia ni de recerques científiques que sustentessin, amb proves, les teories que ràpidament es volien convertir en propostes educatives.
Molts professors han assistit atònits a aquesta celebració de la innovació a la qual ha faltat un convidat: el coneixement educatiu que prové de la recerca científica i de la pràctica docent reflexionada. No obstant això, s’està desenvolupant una consciència creixent des de l’àmbit professional i científic respecte a la necessitat de fer passos més decidits cap a una pràctica educativa informada per l’evidència disponible.
Evidència en les decisions polítiques
I no només les evidències han d’arribar a les aules, també han de fer-se present en els centres de decisió política, colonitzats al nostre país des de fa ja massa temps per interessos, no ja ideològics, si no directament electorals.
No obstant això, les evidències i proves no resolen totes les qüestions que té plantejada l’educació, com tampoc ho fan en l’àmbit mèdic. Sense coneixement científicament contrastat no és possible exercir-se adequadament com a docent i, així, posem en risc el present i el futur de l’aprenentatge dels nostres estudiants, però només amb aquest coneixement no donem resposta adequada a les preguntes, també decisives per a la pràctica educativa, sobre els fins de l’educació, els valors i els continguts que han de ser ensenyats i apresos.
Daniel Willingham, un dels impulsors d’una educació basada en l’evidència, ho deixa ben clar en moltes de les seves publicacions. La professió docent necessita les evidències per a fer millor el seu treball i per a no deixar-se seduir per modes educatives de dubtosa eficàcia i qüestionable cost econòmic i personal.
L’actual situació escolar provocada per la COVID 19 posa encara més palesa aquesta necessitat de disposar del millor coneixement possible i que els professors comparteixin, també, el fruit de la seva observació i reflexió sobre la pràctica.
Jennifer A. Doudna, premi Nobel de Química 2020 i premi Princesa d’Astúries 2015 / Foto: Alianza Editorial
Jennifer Doudna, co-descobridora juntament amb Emmanuelle Charpentier de la poderosa eina d’edició genètica CRISPR, ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Química, segons l’anunci fet avui per l’Acadèmia Sueca.
L’anunci del guardó coincideix amb la recent publicació del llibre Una grieta en la creación: CRISPR, la edición génica y el increíble poder de controlar la evolución, d’Alianza Editorial.
Una grieta en la creación proporciona una mirada a l’interior d’una de les revolucions científiques més fascinants de la història de la humanitat de la mà de dues de les seves més directes protagonistes. Jennifer A. Doudna, Premi Nobel de Química 2020 i principal artífex de la creació de l’eina CRISPR, i Samuel H. Sternberg.
Una grieta en la creación proporciona una mirada a l’interior d’una de les revolucions científiques més fascinants de la història de la humanitat de la mà de dues de les seves més directes protagonistes
Durant milers de milions d’anys, l’evolució de la vida a la Terra va discórrer d’acord amb la teoria de l’evolució de Darwin. Avui, gràcies a la tecnologia CRISPR, la ciència ens brinda l’oportunitat de posar aquest procés fonamental sota el nostre control. Mitjançant aquest descobriment transformador podem aprendre a editar el genoma humà, introduint canvis heretables en el nostre ADN que obren la possibilitat d’erradicar el VIH, nombroses malalties genètiques i fins i tot certs tipus de càncer, però també porten de la seva mà nombrosos fantasmes que desperten nous dilemes ètics a la recerca científica.
Els autors presenten una història del desenvolupament d’aquesta poderosa tecnologia biològica alhora que expliquen el seu funcionament al públic no especialitzat, sense deixar mai de costat la seva responsabilitat científica mirant al futur per a afrontar les principals qüestions ètiques despertades per les seves possibles derives.
Jennifer A. Doudna, premi Nobel de Química 2020 i premi Princesa d’Astúries 2015 al costat d’Emmanuelle Charpentier, dirigeix un institut i laboratori de recerca en la Universitat de Califòrnia en Berkeley i és una de les més destacades expertes en la biologia dels CRISPR, l’enginyeria genòmica i la bioquímica dels complexos proteïna-ARN.
Samuel H. Sternberg, expert en la bioquímica dels complexos proteïna-ARN i la biologia dels CRISPR, dirigeix un laboratori de recerca a la Universitat de Columbia, on és professor ajudant al Departament de Bioquímica i Biofísica Molecular.
La escuelavaciada. La enseñanza en la épocapospandémica. Sota aquest títol, l’editorial Altamarea ha recopilat en forma de llibre un seguit d’articles que reflexionen sobre el camí que segueix l’educació a l’actualitat i en el futur. Escriuen els professors italians FedericoBertoni i JacopoRosatelli. També el catedràtic Jordi Llovet. I en un article conjunt dels professors Carlos Fernández Liria, col·laborador d’aquest mitjà, EnriqueGalindo i Olga García. Amb aquesta última, professora de Filosofia a l’IES JulioVerne de Bargas, Toledo i integrant de la Marea Verde de Castilla- La Mancha, parlen a Cuarto Poder.
Portada del llibre
En el llibre escriviu l’article Pandèmia, ensenyament i neoliberalisme: l’escola pública sense futur . És demolidor el títol. No hi ha futur per a l’escola pública?
No hi ha futur amb els paràmetres que portem seguint des de fa molt de temps, que són paràmetres neoliberals. Debilitament de l’ensenyament públic, manca de finançament, retallades de les quals no ens hem recuperat, falta d’infraestructures, manca de professorat, etc. Sota els plantejaments neoliberals que tot el que és públic ha d’esdevenir un negoci, així poc futur li queda a l’escola pública i als seus alumnes i professors.
Hi haurà qui pensi que sou uns exagerats
Ens va passar també amb un altre llibre, a en Carlos, l’Enrique i a mi, amb Escuela o barbarie (Akal, 2017). No ens hem mogut d’aquestes tesis. Hi ha diversos fronts oberts. D’una banda, el front dels que són neoliberals i per tant diuen que cal donar llibertat de centre, d’ensenyament. I hi ha el front de l’esquerra progressista que no s’assabenta de res, per dir-ho d’alguna manera. Creu que buidar de pressupost i coneixement l’escola pública pot portar a algun lloc, que això és tot igualtat d’oportunitats de qualsevol manera. Això no s’aconsegueix de qualsevol manera. La pandèmia ha vingut a demostrar precisament que no ens equivocàvem en res.
La primera tesi que plantegeu és que la pandèmia els ha brindat l’oportunitat que fa dècades esperen per desfer-se de les resistències que quedaven. La pandèmia està servint d’excusa per consolidar aquest model neoliberal de l’educació?
La pandèmia és un cas de funcionament segons la «doctrina del xoc» de Naomi Klein. El neoliberalisme té plans, no és una conspiració nova
La pandèmia és un cas de funcionament segons la «doctrina del xoc» de Naomi Klein. El neoliberalisme té plans, no és una conspiració nova. Té els seus plans per la cosa pública i porta molt de temps amb ells, gairebé des de l’era Thatcher o Reagan i els Governs de la tercera via tipus Tony Blair que s’han implantat arreu. Són plans programats que s’han anat consolidant amb el temps, amb tota la documentació europea, etc. D’alguna manera poden ser plans que per alguns poden semblar subtils i que nosaltres estem traient de polleguera. Però el que no està tret de polleguera precisament és operar utilitzant això que es diu de les crisis com a oportunitat. És el que diu Naomi Klein o el mateix document Europa 2020, que ve a desenvolupar els paràmetres per posar l’educació a el servei de l’economia. És simplement que cal veure-li el costat positiu a tot i que d’una crisi en sortirà una oportunitat. No, no, l’oportunitat ho és per a aquells que una vegada per totes puguin desmantellar això intervenint-ho per als seus propis interessos.
Parleu en el text d’un concepte que és el «deliri de l’esquerra». Explica’m en què consisteix
El deliri de l’esquerra consisteix en què precisament una de les institucions que hauria de ser més republicana que cap, en el sentit d’estar al servei del poble, perquè a més la paga el poble amb els seus impostos i es pot ensenyar amb els valors de llibertat, igualtat i fraternitat -com vulguem dir-ho- és l’escola. És un lloc en el qual precisament per fer d’alguna manera el seguiment a certs discursos de bon rotllo, a pedagogies que vénen des del 68 i determinat tipus de sociologies han seguit el rotllo en el sentit que no és tan important el coneixement com poden ser les emocions, el tractament de l’alumne com a adolescent, etc. D’alguna manera l’esquerra ha buidat la institució que ve a salvar la classe obrera de les seves penalitats, la institució que li dóna la possibilitat de, mitjançant el coneixement, poder progressar. L’ha anat buidant de coneixement. Quan hauria de ser tot el contrari. Això no és protegir l’alumne, és donar-li copets a un adolescent avui perquè en demà no tingui recursos, que és el coneixement, la formació.
En aquest sentit citeu un altre concepte, la «bretxa del coneixement»
El pòsit cultural és zero. I, per descomptat, això només s’agreuja si no tenen accés tecnològic al coneixement
És clar. A l’article hem insistit molt en això. Durant la pandèmia s’ha parlat molt de la bretxa tecnològica. Bretxa tecnològica només es dóna perquè hi ha una bretxa del coneixement. Si no, cadascú es busca les estratègies. Més enllà que tinguin la plataforma o els mitjans. Però amb el que ens hem trobat els professors de tots els nivells a l’intentar no fer classes en línia sinó esmenar aquesta formació en temps rècord, és que amb els alumnes no tenien ni les armes cognitives per respondre i que els expliquessis alguna cosa. Perquè el pòsit cultural és zero. I, per descomptat, això només s’agreuja si no tenen accés tecnològic al coneixement. El coneixement som els professors, entre d’altres. És el que s’ha demostrat, que és l’escola presencial la qual omple aquesta bretxa. Els xavals saben utilitzar Instagram o WhatsApp. Però no saben fer servir un arxiu i molt menys què fer per explicar-te alguna cosa que t’hagin d’explicar i que es diu contingut.
Dieu que s’està demostrant que els estudiants que lluitaven contra el Pla Bolonya tenien raó
Tot el moviment contra el Pla Bolonya, igual que l’anterior, el que feia era a alertar sobre el que ja estava passant i que ara s’està consolidant. Només cal sentir les declaracions del ministre d’Universitats, Manuel Castells, durant la pandèmia i el que segueix fent. A la universitat s’ha vist massa clar, la mercantilització i colonització d’espais públics per interessos empresarials. S’ha vist perquè com és el salt cap a la feina, és el primer que han colonitzat. Això és definitiu. Carlos Fernández Liria sempre parla que s’està tornant a l’Edat Mitjana a la universitat. És clar, en els moments en què només financies projectes d’investigació que una empresa considera que són productius, imagina on van les Humanitats.
Més enllà de l’article del llibre, com creus que serà l’ensenyament a l’època postpandèmica?
Puc dir-te el que està sent, que és un autèntic caos. Sobretot si parlem de l’escola pública. A la privada no em fico i amb la privada concertada, a la qual estan desviant els diners dels espanyols, tampoc. A la pública, ara mateix, jo et parlo des de Castella la Manxa però sé que és així en tots els territoris, fa manca de professorat, d’infraestructures. Ens trobem que no podem fer front al que se’ns ha caigut a sobre perquè mai ens recuperem de la manca d’inversió de fa deu anys. Passa com a la sanitat. Tenim una mena de plans de semipresencialitat sense les plataformes o recursos necessaris. Sense regulació, sense una legislació que reguli els drets col·lectius dels treballadors, perquè què és això de treballar en semipresencialitat.Tenim alumnes i pares que poden o no poden venir si es detecten casos. Perquè en aquest país sembla ser que l’educació és el lloc de la conciliació laboral, la qual cosa evidentment no pot ser. No som aparcadors i no obstant això ara mateix som els únics que poden permetre a pares i mares anar a la feina i deixar els seus fills. Això cal tocar-lo, el Ministeri de Treball estarà molt a sobre d’això, imagino.
El que ve, a l’etapa postpandèmica és la realització dels anys del capital, del neoliberalisme
El que ve, a l’etapa postpandèmica és la realització dels anys del capital, del neoliberalisme. És la colonització per la formació en línia, el campi qui pugui i qui pugui arribarà. Es pagarà l’aprenentatge al llarg de tota la vida a força de màsters. I qui no pugui, no arribarà. I aquest cop, definitivament, perquè no podrem ajudar-los des de la presencialitat els professors.
Som a temps que això no passi?
Jo sóc una persona positiva, t’ho puc assegurar. Però a força de realisme. Necessitaríem d’entrada saber a qui se li demana ajuda i a qui se li demanen responsabilitats. Crec que per salvar l’escola pública cal demanar responsabilitats a tota la societat en el seu conjunt. A mi m’agradaria demanar als moviments d’esquerres, amb els que puc ser més afí. Però crec que és una responsabilitat ciutadana de qualsevol ideologia crear ciutadans crítics, responsables i ben formats. O ho pagarem en un futur. S’equivoquen si creuen que ciutadans mal formats poden tirar endavant l’economia. Som a temps? Sí, si s’atenen les reivindicacions de les marees verdes. Sí, si fan cas a les reivindicacions dels professors i no tant als consells de savis que no sabem molt bé d’on se’ls treu la ministra Celaá. Bé, sí que ho sabem, però per descomptat no som els professors a qui pregunta. Sí, si no es segueixen els consells de la CEOE, que és un organisme econòmic o de l’OCDE. En tots aquests casos podrem salvar lo públic a tots els nivells.
Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Más información